EL MODERNISMO TROPICAL y la magdalena de Proust

Fue leer la exigua definición sobre el Modernismo Tropical e invadirme "un placer delicioso, aislado, sin noción de su causa. (...) ¿Llegará hasta la superfície de mi clara conciencia aquel recuerdo, aquel instante antiguo?" Esa vislumbre era la que se ajustaba a los dibujos de un tebeo de la infancia mil veces visto, cuando ovillado en un sillón del viejo cobertizo me amparaba la luz nueva, limpia y exacta de las mañanas sabatinas.

" …Esta es mi profecía…Aquí en la felicidad del trópico, la arquitectura moderna florecerá bajo perfectas condiciones para ello. En otros lugares la arquitectura es un complicado refugio, una guarida sobre el terreno; aquí la arquitectura es una ala bajo la cual vivir en un Paraíso Terrenal."

Gio Ponti ("Amate l´Architettura")

"Integrar la presencia de la luz y la vegetación natural en la vivencia de la arquitectura, a través de espacios permeables y de circulación fluida, proponiendo un concepto de 'buen vivir' son las características del Modernismo Tropical."

Alícia Guerrero Yeste (La Vanguardia; Cultura/s, 30/07/2008)

.

..

.

..
"La tropicalidad es un estado mental producto de la inmersión del individuo en un universo de sensualidad exaltado por una complejidad abrumadora. Mientras más se reflexiona sobre esta realidad, muchas veces sobrecargada y caótica, la tropicalidad ya no se percibe como una incongruencia extravagante, sino más bien como un escenario real, inteligente y rico en posibilidades ."

.

Bruno Stagno (Director Fundador del Instituto de Arquitectura Tropical, San José, Costa Rica)
.

.

..

.

"Las escuelas de arquitectura se convierten cada vez más en conventos de castrados donde se pretende cuestionar la creatividad con la tecnocracia que trata situar, centrándola, a la arquitectura entre las técnicas de fin de siglo y la eficiente mediocridad burocratizada; donde se pretende rescatar la imagen- de seriedad, de tropicalidad y de vernaculismo- con el temor en la mente y el desprecio por las experimentaciones, trayendo a colación la pereza estudiantil y haciendo caso omiso a la galopante incapacidad docente. Como ha dicho Colin Rowe sobre la enseñanza de la arquitectura " la ineptitud guiando la inexperiencia."

.

Omar Rancier (Arquitecto, Santo Domingo, República Dominicana)
.

.

.

"No existe verdadera arquitectura de los trópicos en Puerto Rico. Todo es de un estilo español bastardo. De todos modos, España nunca fue la herencia de más del 10% de los puertorriqueños. Los españoles encerraban todo detras de muros guesos y rejas. Sus mujeres no eran para admirarse, todo estaba protegido. Entonces a eso se le imponen unas tradiciones anglosajonas y el resultado es la más miserable arquitectura imaginable."

.

Henry Klumb (Arquitecto. Citado en "Designs for the Tropics", Interiors, mayo 1962)

.

..

.
.

"¿Pero desapareció la necesidad del puertorriqueño en asociarse con formas hispanófilas? No. La ruta subterránea del revival emerge de forma contínua y consecuente en la vida cotidiana del puertorriqueño y en la expresión pública de esta: la fachada de su casa de urbanización. La regla para medir este fenómeno no está en las manos del arquitecto, sino en las del albañil y maestro de obras, autores de las infinitas variaciones de tres elementos consubstanciales en la conjura de lo español en el Puerto Rico de la posguerra: la columna salomónica, los arcos y las tejas."

Enrique Vivoni (Arquitecto, San German, Puerto Rico)

"El retorno de Z" (1960)

BLOGS, EDITORS I COMENTARIS

Dins el món del llibre i la lectura els nous usos esdevinguts arran de l´utilització de les noves tecnologies crearan -creen- maneres noves d´atansar-s´hi i de interactuar, noves visions i nous caus de creació i -sobretot- de informació.

Molts dels agents que hi participen ja tenen un reflex dins la xarxa, penso en els blogs de lectors, periodistes, llibreters, distribuïdors, editors, agents literàris i escriptors que diuen la seva i, alhora, interactuen amb altres parts, implicades o no.

Com canviarà la feina d´aquests o quines noves maneres i relacions s´establiran entre els diferents elements? Doncs no ho sé. Només que la manera de fer no serà la mateixa.

Això em fa ballar el cap arran d´un fet que m´ha passat interactuant amb el blog d´un editor -i de reüll l´apunt d´El llibreter-. Els blogs dels editors -massa pocs encara- entre moltes coses es dediquen a donar visibilitat als seus títols i ofereixen als potencials lectors les claus del perquè aquell llibre passarà a engreixar el seu catàleg. En el meu cas l´editor feia una valoració negativa de l´últim llibre de l´escriptor Paul Auster, editat per un altre editorial, i vaig escriure als comentaris:

"D´això... Vejam... Suposem que fa uns mesos li ofereixen publicar aquest Auster... La novel.la no li agrada gens però és un refotut i consagradíssim autor que assegura vendes i li consolida l´editorial... Què hagués decidit?"

Els editors que utilitzen una eina com els blogs es poden trobar amb noves situacions com aquesta on enfront dels seus lectors hauran de defensar i mantenir uns criteris que fan referència a estratègies de la seva feina massa particulars, molt "íntimes".

Què passaria si l´editor es fes càrrec de la publicació d´un nou llibre de l´autor denostat? Seria perquè el nou text li ha agradat? O potser perquè és un autor de renom? O perquè comercialment l´interessa? Seria sincer quan ho expliqués al seu blog?

LÒGICA BALLARD

.............."L´únic planeta veritablement estrany és la Terra."

"Ballardià (adjectiu) 1. Referent a James Graham Ballard (J. G. Ballard; nascut el 1930), novel.lista britànic, o a la seva obra. 2. Que s´assembla o suggereix les condicions descrites als relats o novel.les de Ballard, esp. la modernitat distòpica, els desoladors paisatges creats per l´home i els efectes psicològics del desenvolupament tecnològic, social o ambiental."

(Entrada del Collins English Dictionary)

Un gratacels, quaranta plantes, mil apartaments, vint ascensors, dues piscines, un centre comercial i un home ajupit en un balcó menjant-se una cuixa de gos rostida amb un foc bast, primitiu. Al seu voltant la catàstrofe en forma de barbàrie s´ha escampat fins ensenyorir-se de tot l´edifici: grafits, vidres trencats, barricades a les escales amb rentadores i neveres, ferums greixoses, mobles destrossats, bosses plenes de basura pels passadissos, excrements i taques de pixats, ... Una guerra, aquesta sí, civil de debò. Una lluita a mort entre veïns units per febles aliances entre els diferents replans. De les petites topades inicials cap a la crua guerra oberta, acabant amb el dibuix d´un paisatge després de la batalla, la vida cotidiana del supervivent postapocalíptic. I tots els esdeveniments narrats amb una lògica implacable.

Un erm enmig de grans nusos d´autopistes, un d´aquests espais que els pensadors culturals acostumen a nomenar com a "no-llocs", un paisatge fet d´herbes i ciment, una illa encerclada per l´asfalt on la vida continua per al nàufrag d´un accident d´automòbil. De la desesperació de les primeres angoixes a tornar a connectar amb els instints primaris reprimits per les desassossegants i deshumanitzadores formes urbanes. Guanyar dins d´aquesta bombolla un veritable espai de llibertat on "explorar-se un mateix per descobrir-se exòtic, diferent" i emprant la dosi justa de crueltat per tal de doblegar l´altre.



Ciutats de nova planta, urbanitzacions d´apartaments de luxe, exclusius complexes industrials ajardinats -textures cromades i llums de sodi- esquitxats amb parcs i llacs artificials perpètuament -inquietantment- buits on alts executius de multinacionals viuen i, sobretot, treballen dins de carcasses de vidre i titani per acabar tancats en cases amb desocupades piscines de llum turquesa, gespa cruixent i pistes de tennis solitàries sota el fort sol de primera hora de la tarda. L´escenari on grups organitzats d´alts executius es dediquen a violentes ràtzies nocturnes dirigides contra putes i immigrants mitjançant les quals superen les seves malalties de caràcter psicosomàtic, el veritable "capitalisme salvatge" que es treu la careta; tot molt coherent i raonable: la lògica ballardiana.


Aquest és el Ballard que m´interessa, l´escriptor com a "teòric social que expressa les seves idees visionàries mitjançant la ficció."

Una humanitat desconnectada dels seus instints primaris: arquitectures asèptiques, càmeres de seguretat, panys tancats, murs i sobreprotecció que fan que el sistema nerviós es desendolli; llavors, només unes controlades injeccions de violència poden trencar la letargia.

L´escriptor que desxifra el present, que descriu "les conseqüències psicològiques de la nostra inevitable negociació amb el futur". Que ens anuncia la catàstrofe resultant de l´esfondrament del que vindrà dins del ara mateix, el veritable futur vist gràcies a un present visionari.

Un exemple el vaig trobar a l´article de Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia 27-08-2008) amb un títol totalment ballardià: "Libertad y selva".

"A pesar de formar parte de una civilización obsesionada con el control y con la eliminación de cualquier riesgo, cada vez tienen mayor relevancia los actos de violencia extrema, incluso mortal, que surgen gratuitamente en nuestro entorno (...) No hablamos de casos aislados, sino de una tendencia que parece crecer muy rápido (...) ¿Qué se puede hacer?"

El lector ballardià sap que no hi ha res a fer, "acceptarà les regles d´aquesta nova realitat encara que això suposi renunciar a la seva pròpia identitat, al seny i, inevitablement, a la seva supervivència." Mireu la miopia de la classe política, els seus comportaments, els seus rituals, sobretot. L´abstenció deu ser quelcom ballardià.

Així que, rellegides algunes de les novel.les que toquen aquests temes, faig cap al CCCB per veure l´exposició "Autòpsia del nou mil.lenni" sobre la trajectòria vital i literària d´aquest escriptor.



I començo el recorregut: Biogràfia, formació, influències, obsessions, estil, escriptures, ... Pacientment amb la il.lusió del nen que sap que darrere de les patates amb mongeta tendra vindrà el gelat de xocolata. Però arriba l´hora dels temes que m´interessen, dins l´espai titulat "Asèpsia i neobarbàrie", i... Oh! Res de res, una sala molt asèptica i res de neobàrbarie. Quina decepció! Hagués plorat però l´heroi ballardià no plora mai.
Un tema cabdal dins l´obra de Ballard i... Res. Si almenys m´haguessin col.locat un còctel molotov contingut dins una ampolla de Borgonya enganxada amb una corbata de club privat... Snif! O a un alt directiu de "La Caixa" armat amb porra i maletí estovant al proletari fins dessagnar-lo físicament després d´haver-ho fet financierament seguint l´implacable lògica ballardiana.



(La isla de cemento - J.G. Ballard; Minotauro: Barcelona, 2002)
(Rascacielos - J.G. Ballard; Minotauro: Barcelona, 2003)

(Noches de cocaína - J.G.Ballard; Minotauro: Barcelona, 1997)

(Super-Cannes - J.G. Ballard; Minotauro: Barcelona, 2002)

(J.G. Ballard Autòpsia del nou mil.lenni - Varis autors; CCCB: Barcelona, 2008)