05 de gener 2009

CRÍTICS I RESSENYISTES


El senyor Benet Betriu afirmava que quan li queia qualsevol diari a les mans el podia llegir poc o molt, però el que mai no escapava a la seva mirada lectora era l'apartat on es feia la crítica de televisió: parlés de qualsevol programa i fos el diari que fos. Acomodat al Casinet, sempre hi havia qui, de tant en tant, li retreia:

-Però, no dius que mai mires la televisió perquè no val res?

I el senyor Benet, amb un somriure de pillet:

-Per això les llegeixo, perquè sempre en parlen molt malament!


Si us hi fixeu, a bona part dels articles dels crítics televisius es malparla de tal o qual programa, de tal o qual canal o del mitjà en general. Aquesta dèria a destacar només el que troben de dolent sempre m'ha fet rumiar -a banda de llegir-los amb avidesa, es clar- en que seria més profitós, pels seus lectors, donar únicament informació en positiu, no gaire difícil, del què es fa a desenes de canals les vint-i-quatre hores del dia. Perquè fer l'esforç de destacar, en negatiu, el pitjor?


Ja fa dies que a una trobada informal de joves editors, una editora es lamentava per haver enviat un dels seus llibres més destacats, per a la propera campanya nadalenca, a un crític hispà de cert renom que, al seu torn, havia de destacar-lo, emprant termes elogiosos, a un diari de tirada nacional. A l'hora de la veritat, aquell llibre va ser subratllat de manera freda, massa freda segons les amargues queixes de la il·lusionada editora.


Això va encetar una interessant discussió on uns editors defensaven que si un llibre havia de sortir destacat de manera negativa doncs millor que no se li fes la crítica:

-Que em diguin que no hi ha espai al diari i s'ha acabat!


D'altres, més divertits, deien que s'estimaven més que s'en parlés malament abans que passés desapercebut i que ningú li fes cas; i que, llavors, qui es miraria les crítiques si sempre fosin bones amb totes les novel·les?

-Eso no lo aguantaría nadie ¡Sería insoportable!


Al final, es parlava de las diferències entre crítics i ressenyistes i de cóm, si volies un crític per tal que destaqués el qué hi ha de valuós a la novel·la, t'has d'arriscar a que també pugui sortir a la llum allò desfavorable:

-Un ressenyista és més cómode doncs explica l'argument amb gràcia i ja està.

-Sí, però cóm saps qui fa ressenyes i qui fa crítiques?

-Ah! Això ja són figues d'un altre paner. Ni ells mateixos ho saben...


6 comentaris:

Anònim ha dit...

Toques un tema força interessant, i, pel que fa a les ressenyes literàries, ja fa un munt que no els hi faig cas. S'hi amaguen amiguismes, interessos editorials, per això trio les meves lectures en funció del boca-orella, al qual ha contribuït molt els blogs (bé, i ara també me'n refio del llibreter de la llibreria a la qual sóc asídua, després que mig em renyessis fa cosa d'un parell de mesos!!!!)

Per cert, els reis m'han portat una novel·la d'una autora de qui encara no havia llegit res: "petons de diumenge", quu bé!!!

Anònim ha dit...

jo no he tingut queixa dels reis: ordinador nou i dues novel·lets, que més es pot demanar???

El llegidor pecador ha dit...

Meritxell, jo et vaig mig renyar? No pas, jo renyo del tot!

Doncs tres novel·les, Alfred.

SU ha dit...

En línies moooolt generals, em sembla que els ressenyistes no es mullen gaire i, majoritàriament, deixen bé els llibres que comenten.

Pel que fa als crítics, sovint em trobo amb aquests dos tipus: els que volen quedar tan saberuts que acabes de llegir la crítica i no n'has entès un borrall i els que s'hi posen amb ganivet afilat, que es dediquen a diseccionar el llibre de manera que en surtin tots els defectes.

En definitiva, que ara mateix millor refiar-se dels blogs, i sempre dels amics...

Salut i bons consells,

SU

El llegidor pecador ha dit...

D' acord, SU; ara bé, hi ha algú, en premsa escrita, que es defineixi com a ressenyista i no com a crític?

Anònim ha dit...

necessitat de comprovar:)