COM CAL
Al descampat,
entre els erms,
sóc
qualsevol pal de telèfon.
Estirat,
amb les meves carns magres,
recordo
aquell dolç passat d´arbre.
Ara, només
quatre fils
fan
quatre fruits comptats de porcellana.
A la negror del cel,
un llamp
demano
perquè mori com cal la meva fusta.
(Narcís Comadira)
·······················
Aquesta imatge té més de deu anys, el poema molts més però el vaig "descobrir" fa pocs dies, el temps que he dedicat a buscar i trobar la fotografia que, una emboirada i trista tarda de novembre, va fer en Frederic Cabanyes en una de les seves últimes passejades pels camins àrids i polseguts de La Noguera. Ara sóc jo qui té les mans brutes de la pols acumulada damunt les seves caixes, plenes de moments, de records i d´oblits.
·
Emmelangir-se una tarda freda de diumenge.
Demà tindré mal de cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada