PARECIDOS RAZONABLES (IX)

Anunciando el Puente Aéreo Barcelona-Madrid.

VIDES DIVERGENTS

No us ha passat mai que -quan arriba la nit- viatjant, lluny de casa, mireu la lluna i penseu en algú que us espera, i que, per aquest algú, la lluna que contempleu és "exactament" la mateixa lluna que l'altra persona pot veure i, a més, que la pot contemplar "exactament" en el mateix moment que un mateix ho fa?

Dues persones separades per 2.985 quilòmetres es poden trobar veient el mateix justament al mateix moment.

No és màgic?

He estat llegint, gairebé a l'hora, trossos de dues vides: de la Mercè Rodoreda i de l'Andy Warhol.

Què feien, en llocs diferents però al mateix moment, la Mercè i l'Andy?

.

Sobre escriptura escrivia la Mercè:

Ginebra, 1 agost 1962

(...) A Barna s'escriu molt i poc bo. Potser el que s'escriu té un cert nivell, no massa alt, però fan el que poden. Si escrivissin menys escriurien de la mateixa manera si és no és amorfa. I gratuïta. Els falta el que no es compra ni es ven. Però la majoria són joves i potser la vida, si els costa viure-la, els donarà el to que els manca. Pedrolo és un graponer. L'estil d'Espinàs és pobre. No perquè sigui objectiu, sinó per una mena de manca d'humanitat relacionada de molt a prop amb el gènere saltataulells. La guitarra, per escriure, més aviat és una nosa.

I ara l'Andy sobre pintura:

"En agosto del 62, empecé a hacer serigrafías en seda. De pronto, el efecto de sello que había estado empleando para clonar imágenes me parecía demasiado casero; buscaba algo más fuerte, más propio de cadena de montaje.

Con la serigrafía, seleccionas una fotografía, la amplias, la pegas a una base de seda y luego la rodeas de tinta para que penetre en la seda pero no en la cola. Así obtienes la misma imagen, cada vez algo diferente. Todo era muy sencillo: rápido y arriesgado. Aquello me encantaba. Mis primeros experimentos con pantallas fueron las cabezas de Troy Donahue y Warren Beatty; y luego, el mes que murió Marilyn Monroe, se me ocurrió la idea de hacer pantallas de su bonito rostro: las primeras Marilynes."

L'efecte "cadena de montaje" que buscava l'Andy li podria haver servit a la Mercè per definir com s'escrivia a Barna?

Ambdós relacionats amb la indústria del cinema al mateix temps:

Barcelona, 14 desembre 1964

Estimada amiga Mercè Rodoreda:

M'hauríeu de contestar immediatament (...) si teniu cap inconvenient a autoritzar:

el Sr. Jaime Camino, productor i director cinematogràfic de Tibidabo Films S.A. de Barcelona

a fer un guió de La plaça del Diamant, amb vistes a la possible confecció d'un film.

"A finales del año 64 rodamos Harlot, nuestra primera película sonora "con sonido"; Empire, el film de ocho horas que habíamos hecho sobre el Empire State, había sido nuestra primera película sonora "sin sonido".

Al mes de setembre de l'any 1966, tots dos apleguen el talent artístic amb certa falta d'escrúpols:

Ginebra, 21 setembre 1966

Estimat amic Sales:

Ahir a la tarda vaig rebre la vostra carta junt amb el telegrama de Cesaro Rizzoli. Em sembla que la cosa més assenyada és donar la Plaça al que la demani primer. I, com dieu, primfilant, ens podríem quedar sense Mondadori i sense Rizzoli.

Endavant doncs i amb el mínim d'escrúpols.

També aquell mateix setembre l'Andy tampoc no filava massa prim:

"Luego, en un supermercado, convenció a un cajero para que le cambiara un cartón de Marlboro por una lata de sopa Campbell con mi firma. Yo firmé en caja y entregué la lata al muchacho, quien por su parte dio a Eric los cigarrillos."

Durant el gener del 67 l'Andy i, en aquest cas, en Sales, reflexionaven al voltant de l'interès i l'atenció per part del públic i, també, dels somnis:

"O sigui que als ulls del públic que llegirà el pròleg vós ja sereu una autora que ha triomfat plenament; i és des del triomf que es poden explicar desgràcies de manera que semblin gràcies. (...) Al públic li agraden els melodrames a condició que tinguin un happy end. No oblideu el happy end que us vaig suggerir: "¿Em compraré una casa de pescadors a Llavaneres? ¿Un castell feudal al Pallars Sobirà?" (6 de gener 1967)

"Aquel mes de enero íbamos a ver películas a la Calle 42, como siempre, y luego nos acercábamos a la 68 de Broadway para comprobar cómo recibían allí nuestra producción. Nos encantaba ver el gran entoldado, porque quería decir que nos habíamos metido a la gente en el bolsillo. Entonces me sentía genial, como si pudiéramos hacer cualquier cosa, de todo. Yo soñaba con la proyección de una película en Radio City, con un espectáculo en el Winter Garden, la cubierta de Life, un best seller, un disco en la lista de éxitos... Y, por primera vez, todo aquello parecía factible."

AUTORRETRATO

Soy intuitivo.

Soy vanidoso, pero no orgulloso.

.

Soy creativo, iluso soñador utopista.

Rindo culto a la pereza y soy paciente como buen amante de la calma y la pachorra.

Aún siendo amante de la tradición y cultivar la veneración por las culturas de la antigüedad -como estudiante, siempre se me dieron mejor los principios que las prolongaciones: Grecia antes que Roma, Románico mejor que Gótico, Renacimiento por delante de Barroco o Romanticismo frente a Realismo- aún así, digo, también necesito romper los vínculos originarios para poder descubrirme a mí mismo, una especie de 'anarcoconservador'.

A todos los que me habéis escrito, preguntándome, os diría que no os dejéis engañar. Éste lugar es, básicamente, a pesar de las apariencias, un lugar de ficción -"inventamos para decir la verdad"- y, mediante ella, tiene la intención de quitarle la pátina de ceniza que el fuego cotidiano acumula sobre la realidad.

Intencionalidad reforzada a través de cierto desparpajo, aliñado con algo de desacralización, retirando las anteojeras de la mirada severa y procurando evitar, con esfuerzo, tomarme en serio, tanto a mí mismo como a todo lo demás. En otras palabras: ejercer de cotilla.

AL MARQUET DE LES ROQUES

"Mai no oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d'horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist. És obra de l'arquitecte Batllevell i va ser un capritx del meu avi Antoni oliver i Boixó. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques. Des del castell no es veia ni una casa, cap construcció i, per tant, ni un llum."

(Temps, records - Joan Oliver; col.Ragtime nº3, Fundació La Mirada: Sabadell, 1991)

Aquest va ser el texte que, anhelós, cercava desprès de la barrejadissa de sensacions arran de la visita -vàries vegades aplaçada- al imponent mas. Primer l'impacte visual et deixa amb els peus clavats a terra i sembla que no t'has d'avorrir de mirar-lo. Més endavant hom se n'adona que el pitjor d'aquesta construcció és que quan ets dins, els ulls deixen de gaudir la seva estampa.

Apartat de tot i amagat al fons d'una vall, és un dels raconets "secrets" del modestíssim Vallès:

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallès no hi ha res.»

A l'interior, un mira d'imaginar-se la vida quotidiana del jove Oliver, esmorzant en el menjador o prenent la fresca a la terrassa. No s'hi devia estar gens malament les vesprades d'hivern a recer de la nit humida vora aquella llar de foc.

Meravellosa va ser la sorpresa de trobar, tot voltant per les sales, una mostra de la pintura de l'excel·lent Josep Madaula: Fantàstic! "Visions del Marquet de les Roques"; ja no cal patir, la mirada torna a encantar-se fruïnt novament amb la vermellosa presència.

Tanmateix es pot visitar l'exposició commemorativa, trista, deixada i bruta, sobre 'La colla de Sabadell', grup d'intel·lectuals i artistes, de la que formava part Joan Oliver.

Al Marquet s'hi van aplegar força artistes de l'època, sobretot pintors i escriptors, en vetllades que devien ser memorables, atés el tarannà dels de 'La colla'.

"Abans d'entrar al barri de la casa, la carretera s'eixamplava i formava una placeta. Allí hi havia una cascada artificial, una font i uns bancs de pedra amb respatller de troncs d'alzina i taules fetes amb grans lloses irregulars. Un cert capvespre, al voltant d'aquelles taules, ens vam reunir en Josep Carner, en Jaume Bofill i Mates, en Carles Riba, en Francesc Trabal, l'Armand Obiols i jo. Els mestres parlaven i els joves escoltàvem; i se'ns hi va fer nit. Havíem dinat al castell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorial modesta, però significativa: "La Mirada".

(Temps, records - Joan Oliver; col.Ragtime nº3, Fundació La Mirada: Sabadell, 1991)

I, abans de marxar, un poema: