04 de gener 2007

LES BARCELONES DE CRISTINA FALLARÁS I VALENTÍ PUIG


Aquests últims mesos he tingut el plaer de llegir dues molt bones novel.les que pinten un cert retrat sobre la ciutat de Barcelona. Són escrites per dos novel.listes, molt diferents, de generacions correlatives que, curiosament, trien el mes d´Abril per encetar les trames de les seves històries.

Per una banda a "No acaba la noche" (Ed. Planeta) Cristina Fallarás, novel.lant perfils femenins, dibuixa una Barcelona canalla, fogosament nocturna i ressacossament diürna. Una Barcelona on es barregen les maniobres tèrboles, les falses aparences i les mitjes veritats amb una àcida crònica de societat. Una Barcelona on es mouen perdedors costa avall, guanyadors que no s´adonen que quant més guanyen més fracassen, aprofitats, mentiders i innocents.

" Una población que no llega al medio millón de personas que se mueven por el área que ocupan Ciutat Vella, el Eixample y la zona de Sarrià, que sin ser altísima, la podríamos calificar de bienviviente, o sea, una discreta capital de provincias con ínfulas internacionales aferrada a Gaudí, santo patrón de los japoneses.
Creo que ellos son los protagonistas de esta historia, los pobladores de esa mini Barcelona central de gloriosa memoria y presente pacato. Forman una elite lo suficientemente numerosa como para llamarla ciudadanía, pero la verdad es que se conocen todos, más o menos; digamos que se han oído nombrar y se tienen en cuenta. "

A "La gran rutina", novel.la d´idees, Valentí Puig ens presenta una evolució de Barcelona, o més ben dit, de la societat barcelonina en els darrers temps. Amb troballes com aquesta:

" Una conseqüència de la desmemòria laberíntica de Barcelona, sense l´autoritas ni la potestas d´una burguesia capaç de sostenir el timó, és que sigui una ciutat sense gaires bones novel.les. (...) Barcelona, a més havia de ser -com era la fórmula ja una mica cursi- 'cap i casal de casa nostra'. No en tenia prou de ser ciutat que ha de créixer i competir: l´havien volgut fer l´àgora sistemàtica d´un cúmul de sentiments, instints i interessos que havia arribat a formular-se asimètricament com a catalanista. (...) És clar que Barcelona era la seva ciutat i s´hi trobava bé, però no li feien falta ni els diàlegs universalistes, ni els subtítols, ni l´etiquetatge en català. "

Retrets cap una classe dirigent que no dirigeix i vers una certa visió de Barcelona com a suma de tots els desitjos nacional-catalanistes. Igualment trobem un cant per la pèrdua del caràcter cosmopolita d´una generació intelectualment més sòlida que els actuals "Narcisos de classe mitjana". Afirmacions lúcides i, alhora, provocadores: la falta d´una autèntica burguesia liberal dins d´una societat com la catalana provoca que hi hagi literatura costumista i no "gran novel.la europea".

També trobem pinzellades d´una Barcelona domèstica:

" Hores més tard, ja de capvespre, queia la fosca com si l´acanalés la Diagonal. Les finestres enceses i els balcons dels despatxos simulaven la penúltima hora d´activitat a Barcelona, el dossier urgent, la decisió tediosa a la sala de juntes, les dues últimes persones de cara congriada a la visita del dentista, mentre els comerços tancats, els mostradors luxosos, les façanes opaques dels bancs i les voreres minvants de gent deixen pas absolut als cotxes amunt i avall, embolcallats per les llums de la ciutat, i la corredissa de la secretària per agafar l´autobús. " (V.P.)

" Jueves por la tarde, día de libranza de asistentas, parejas de ecuatorianos, peruanos, colombianos, y más ecuatorianos currándose un futuro nuevo Rambla arriba, Rambla abajo. Pensé: Vuestro es el futuro mítico, de vuestros hijos la próxima literatura de la diáspora, mientras caminaba ingrávido en busca de otro refugio sin salida al exterior. " (...)
" Las tardes primaverales de la rambla de Catalunya. No hay nada comparable en la ciudad, ningún otro paseo. " (C.F.)

Dues novel.les que no expliquen el mateix, escrites amb estils molt diferents: una jove periodista i un veterà escriptor. Fetes desde talaies particulars i personals però que mantenen un cert paral.lelisme a l´hora de provocar, dins el lector, una mena de xiuxiueig íntim, una remor que desperta mecanismes sentimentals relacionats amb l´ombriva malaltia que provoquen les ciutats: la soledat.

5 comentaris:

Fallarás ha dit...

Gracias, saleroso. Te debo un aperitivo.

Cristina

Arare ha dit...

Gràcies per les teves recomanacions. Les tindré en compte, t'ho asseguro. Ara mateix continuo amb la Lluïsa Forrellad (on Barcelona és gairebé la protagonista) però fa referència al final del segle XIX i principi del XX. Interessant (vaja, crec jo) però m'està fent formular moltes preguntes sobre la manera d'escriure una novel·la (uix, com m'enrollo)

Arare ha dit...

perdó, no ho he dit, el títol - com deus saber millor que jo- és "Foc latent". L'has llegit? I si és aixií, ¿què n'opines?

El llegidor pecador ha dit...

En la Barceloneta i que no falten las anchoas. A tí por la lucidez en los artículos.

Em sap greu, no he llegit "Foc latent" ni cap crítica; però m´has inspirat un escrit, bastant poca-solta, sobre maneres de publicar una novel.la.

Anònim ha dit...

Hello, as you may already discovered I'm newbie here.
Hope to receive some help from you if I will have any quesitons.
Thanks and good luck everyone! ;)