Lluïa un sol fastuós en un cel d'un blau electrònic. Sota els plàtans, la llum refulgia en clapes disperses i s'hi respirava un prometedor aire estiuenc. Instal·lats a la terrassa, La Presidenta i un grup de persones feien un lleuger esmorzar. Ella, absent la mirada, remenava l'escuma del seu cafè amb llet mentre rumiava com desprès de tants esforços s'havia assolit aquella fita que, uns anys enrere, semblava impossible. El seu equip, però sobretot ella, s'havia deixat la pell per tal que l'empresa més subvencionada del seu país claudiqués i deixés de jugar amb avantatge. De sobte, un terrabastall esgarrifós la va fer alçar el cap per veure com una de les jardineres que encerclaven la terrasa es dirigia directament cap a ella empentada per una atrotinada furgoneta.
Durant el trasllat, La Presidenta no deixava de mormolar: "Han sigut ells... eren sicaris contractats... anaven per a mi. Maleïts cooperativistes!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada