EL BOTIGUER MELINDRÓS

Divendres. Entrepà i cafè. Diaris i correccions de proves. Massa vermell. En una placeta perduda pels volts de Sarrià els iaios beuen el sol de mig matí. Entre dues dones amb carret apareix un artesà de les lletres. Encaixada. Xerrada breu però sucosa. I el seu nou fill com a regal inesperat damunt de la taula. L´últim llibre de l´editor de moda, Luís Solano, capitalitzarà l´inminent cap de setmana. El pròleg impagable del Santiago Roncagliolo comença així:

"Bienvenidos a la tienda de alfombras de Cyrus Irani. Por favor, sírvanse ustedes mismos. El caballero que lee en una esquina es el propietario, pero les agradecerá que no lo molesten ni lo agobien. Observen las alfombras, escojan su preferida, y si no quieren pagarla, róbenla. Eso sí, por favor, háganlo con amabilidad y sin escándalo. El señor Irani no está obsesionado con el dinero ni con las posesiones materiales, pero valora sobremanera su tranquilidad de espíritu."

No vull afegir res més.
Ep! Només una cosa: Meravellós el capítol vuité. Una troballa.

DECÁLOGO PARA PUBLICAR............................... o el neófito desesperado

.........................................

1. Establecer contactos con editores. ¿Dónde? Buscadlos en presentaciones de libros; los jueves por la tarde tienen lugar bastantes. Presentaros como grandes apasionados del escritor de turno y con vehemencia y enormes dosis de locuacidad interesaros por los próximos títulos de la editorial. Ofrecerle vuestra tarjeta, así el editor se verá obligado a daros la suya. Mucho mejor contactar con un director literario pero sólo se dejan ver en los actos de primeros espadas.

2. Establecer contactos con periodistas culturales. Aquí la cosa se complica un poco y es que algunos cronistas no aparecen por el susodicho acto, aunque luego firmen el suelto. Pero con un poco de paciencia podemos localizarlos y utilizar la estrategia del punto primero.

3. Establecer contactos con libreros armados con fuerte poder de prescripción. No hay muchos. Frecuentar su librería un par de veces por semana, hacer encargos con alguna asiduidad, dejaos aconsejar y convertiros en un buen cliente.

4. No estaría de más caerle bien a algún crítico literario; aunque tal y como está el patio no sé yo si es mejor tenerlos cabreados. Aunque tu primera novela guste mucho, se venda masivamente, rompa records de traducciones y la escritura sea más que decente lo más probable es que no te hagan mucho caso. No te preocupes; porque cuando publiques la segunda, el sentimiento de culpa los conducirá a la más irracional de las exhuberancias para alabar tu literatura. Si no me crees pregúntale a un tal Sánchez Piñol.

5. Escribir algo.

6. Hostigar sin tregua al editor para la publicación.

7. Incordiar sin piedad al periodista para la reseña.

8. Instigar subrepticiamente al librero para que la recomiende.

9. Desaprobar con firmeza a los críticos si la censuran y si no, también.

10. Sé constante amigo mío.

LES BARCELONES DE CRISTINA FALLARÁS I VALENTÍ PUIG

Aquests últims mesos he tingut el plaer de llegir dues molt bones novel.les que pinten un cert retrat sobre la ciutat de Barcelona. Són escrites per dos novel.listes, molt diferents, de generacions correlatives que, curiosament, trien el mes d´Abril per encetar les trames de les seves històries.

Per una banda a "No acaba la noche" (Ed. Planeta) Cristina Fallarás, novel.lant perfils femenins, dibuixa una Barcelona canalla, fogosament nocturna i ressacossament diürna. Una Barcelona on es barregen les maniobres tèrboles, les falses aparences i les mitjes veritats amb una àcida crònica de societat. Una Barcelona on es mouen perdedors costa avall, guanyadors que no s´adonen que quant més guanyen més fracassen, aprofitats, mentiders i innocents.

" Una población que no llega al medio millón de personas que se mueven por el área que ocupan Ciutat Vella, el Eixample y la zona de Sarrià, que sin ser altísima, la podríamos calificar de bienviviente, o sea, una discreta capital de provincias con ínfulas internacionales aferrada a Gaudí, santo patrón de los japoneses.
Creo que ellos son los protagonistas de esta historia, los pobladores de esa mini Barcelona central de gloriosa memoria y presente pacato. Forman una elite lo suficientemente numerosa como para llamarla ciudadanía, pero la verdad es que se conocen todos, más o menos; digamos que se han oído nombrar y se tienen en cuenta. "

A "La gran rutina", novel.la d´idees, Valentí Puig ens presenta una evolució de Barcelona, o més ben dit, de la societat barcelonina en els darrers temps. Amb troballes com aquesta:

" Una conseqüència de la desmemòria laberíntica de Barcelona, sense l´autoritas ni la potestas d´una burguesia capaç de sostenir el timó, és que sigui una ciutat sense gaires bones novel.les. (...) Barcelona, a més havia de ser -com era la fórmula ja una mica cursi- 'cap i casal de casa nostra'. No en tenia prou de ser ciutat que ha de créixer i competir: l´havien volgut fer l´àgora sistemàtica d´un cúmul de sentiments, instints i interessos que havia arribat a formular-se asimètricament com a catalanista. (...) És clar que Barcelona era la seva ciutat i s´hi trobava bé, però no li feien falta ni els diàlegs universalistes, ni els subtítols, ni l´etiquetatge en català. "

Retrets cap una classe dirigent que no dirigeix i vers una certa visió de Barcelona com a suma de tots els desitjos nacional-catalanistes. Igualment trobem un cant per la pèrdua del caràcter cosmopolita d´una generació intelectualment més sòlida que els actuals "Narcisos de classe mitjana". Afirmacions lúcides i, alhora, provocadores: la falta d´una autèntica burguesia liberal dins d´una societat com la catalana provoca que hi hagi literatura costumista i no "gran novel.la europea".

També trobem pinzellades d´una Barcelona domèstica:

" Hores més tard, ja de capvespre, queia la fosca com si l´acanalés la Diagonal. Les finestres enceses i els balcons dels despatxos simulaven la penúltima hora d´activitat a Barcelona, el dossier urgent, la decisió tediosa a la sala de juntes, les dues últimes persones de cara congriada a la visita del dentista, mentre els comerços tancats, els mostradors luxosos, les façanes opaques dels bancs i les voreres minvants de gent deixen pas absolut als cotxes amunt i avall, embolcallats per les llums de la ciutat, i la corredissa de la secretària per agafar l´autobús. " (V.P.)

" Jueves por la tarde, día de libranza de asistentas, parejas de ecuatorianos, peruanos, colombianos, y más ecuatorianos currándose un futuro nuevo Rambla arriba, Rambla abajo. Pensé: Vuestro es el futuro mítico, de vuestros hijos la próxima literatura de la diáspora, mientras caminaba ingrávido en busca de otro refugio sin salida al exterior. " (...)
" Las tardes primaverales de la rambla de Catalunya. No hay nada comparable en la ciudad, ningún otro paseo. " (C.F.)

Dues novel.les que no expliquen el mateix, escrites amb estils molt diferents: una jove periodista i un veterà escriptor. Fetes desde talaies particulars i personals però que mantenen un cert paral.lelisme a l´hora de provocar, dins el lector, una mena de xiuxiueig íntim, una remor que desperta mecanismes sentimentals relacionats amb l´ombriva malaltia que provoquen les ciutats: la soledat.

SALÓ DE SOLIDARITAT

Dimecres de la setmana passada, el programa de literatura de BTV Saló de lectura presentat per la Marina Espasa, va finalitzar la seva etapa per les pantalles amb unes declaracions de la presentadora que, pel que sembla, no han agradat gens a la cúpula política i, per aquest motiu, l’habitual redifusió dels dissabtes es va suspendre incomprensiblement. La Marina Espasa va criticar la gestió de l'ajuntament de BCN, des de la televisió pública fins a arribar al model de ciutat impulsat pel consistori barceloní (Barcelona, la botiga més gran del món...ho recordeu?)
Us adjunto la carta d’acomiadament del creador del programa, l' Emili Manzano.

Amics,com segurament ja sabeu, la direcció del canal municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a l'existència del "Saló de lectura", el programa literari que vaig fundar el mes d'octubre de 2001 i que vaig dirigir i presentar fins el mes d'abril de 2006, quan m'hi vaig desvincular per poder acceptar l'encàrrec del president Maragall d'encapçalar un altre projecte institucional consagrat a la difusió cultural. El programa va quedar llavors en mans del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa, garantint així la continuitat dels criteris de qualitat, rigor i independència que várem voler que definissin el "Saló de lectura" desde les seves primeres emissions. Vos estalviaré, per evidents, les meves consideracions sobre el tancament del programa i sobre els motius exposats per part de la direcció de la cadena per justificar-lo: el pressumpte "desgast de la fòrmula". Només recordaré que la dita "fòrmula" no era altra que la lectura atenta dels textos i la conversa civilitzada entre autors i lectors. Si m'adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena ha decidit censurar l'habitual redifusió dels dissabtes del darrer "Saló de lectura", emés en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el qual várem acomiadar-nos dels nostres espectadors. Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i després d'oferir als espectadors una petita antologia del que han estat aquests cinc anys de vida i feina del "Saló", la seva directora s'acomiadà fent unes legítimes observacions, com a professional i com a ciutadana, sobre el model de ciutat cap el que les nostres autoritats municipals semblen voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de tenir una televisió pública com BTV, finançada amb els impostos dels ciutadans. L'expressió d'aquests pensaments, ho torn a dir, feta amb ferma exquisidesa i amb tot el respecte institucional indispensable, és la causa de que el "Saló" no arribi aquest dissabte que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa anys ténen per costum veure el programa en format de redifusió. Properament, i gràcies a la iniciativa espontània d'uns espectadors amics del "Saló", tendreu a la vostra disposició, via internet, aquest programa de comiat en la seva integritat. De moment, jo vos deman que desde els vostres destacats llocs de generació d'opinió qualificada, volgueu bonament ajudar-nos a donar conéixer aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a una societat democràtica i en el marc d'una televisió de servei públic. Moltes de gràcies… i bona lectura!

Emili Manzano