HE TORNAT

Torno de matinada, mirant de no fer soroll quan amb les claus faig anar el pany del portal. El vestíbul és a les fosques i avanço a les palpentes; amb suavitat obro la porta de la cuina on pel finestral mal tancat es filtra, tímida, la lluor llunyana de la lluna. Faig cas al silenci i no dic res. Necessitaré un full per escriure tot el que he vist aquests mesos.

He topat, davant dels jutjats de la nova Illa dels Prodigis, amb un antic pròcer, llardós d'ençà que va entrar dins el fangar de les comissions sota mà.

He vist al "Félix Millet" de l'edició -o métier de l'edició per a molts- pescant-li el manuscrit d'una preciada autora, amb l'esquer d'un premi, a un petit editor que portava anys esperant -i afluixant la mosca- mentre l'anunciava any rere any al seu catàleg com a "Próximas novedades".

He llegit com la responsable d'un segell editorial "indie" valora la seva feina -molta i migrada de recursos- desde les satinades pàgines d'una "glamourosa" revista de luxe d'alta volada.

He al·lucinat, durant la presentació d'un llibre, veient l'espectacle d'una ex amenaçant a crits l'autor, l'antic marit, amb rebentar-li l'acte si no li firmava uns papers de la separació i com es buscaven testimonis d'entre la seixantena de persones que s'ho miraven atònits.

He consolat una editora farta i superada pels numerets que li montava una jove autora fatxenda i pedant de gira promocional pel país.

He escoltat com tot un catedràtic d'ètica provava que li fessin tripijocs a les factures per la compra de llibres.

He vist la ràbia als ulls d'una nova aturada, despatxada tot just després d'haver fet tota la dura feina de preparar la campanya de Sant Jordi, quan mira als diaris la foto del seu excap presentant la venda de la meitat del negoci a l'imperi Planetari com un gran encert mentre dissimula amb un somriure.

Penso que tornaré a quedarme una estona més per aquí.

Dedicat a la Carme. Ànims.

ELS JOVES IRRITATS

Anava l´altre tarda vagarejant pel centre de Barcelona i vaig fer cap l´estimulant 'The Watergate bookshop', llibreria de perfil imprecís, per tant, inclassificable, és a dir quelcom... mmm... doncs això, estimulant. Allà em vaig fixar en un llibre de títol i portada provocatius on un grup de joves escriptors i periodistes malparlen de la capital de Catalunya.

Si aquest recull hagués estat escrit per una colla d´escriptors amb edats més venerables llavors hauriem de fer servir paraules com "denúncia", "censurador" o "reclamació" però no és el cas, així que benvingudes les "transgressions", les "provocacions" i les "protestes".

Total que vaig pagar en metàl·lic, el senyor Elboj me´l va ficar en una bossa i, un cop a casa, vaig començar a llegir-lo mentre, als meus peus, la ciutat odiada començava a encendre les llums.

Un dels autors, Hernán Migoya, ens explica a "BaCiNilla" les seves experiències amb la por i crec que l´encerta quan defineix a Barcelona, perdò, a nosaltres d´aquesta manera:

"... Cuando hablas con extraños sin mediar presentación de terceros, te miran con su correspondiente extrañeza. Se sienten agredidos, suspicaces, presienten algún interés oculto. No están acostumbrados a la afabilidad. A la ausencia de segundas intenciones.

Es una ciudad con miedo, un recelo a lo inesperado, al desconocido, al golpe a traición.

¿De qué tenemos tanto miedo? ¿De lo mismo que somos? Nadie dirá nada. Lo sé."

L´altre dia, al Festival de Sitges, va presentar la seva primera pel·lícula com a director. Llàstima que no li ha sortit a l´alçada dels seus contes.

L´associacionisme sempre ha gaudit d´un fort impuls a Catalunya, ara acaba de sortir publicada una enquesta sobre associacions culturals a Espanya on Barcelona ciutat és capdavantera en el total d´aquesta mena d´agrupaments, amb 2.205 és la ciutat espanyola que té més associacions culturals, la segona és València amb 1.160. I entre Catalunya i el País Valencià fan el 36% del total de l´estat espanyol.

Doncs al llibre també reben de valent; Carol París a "El odio por venir" escriu:

"Dichas asociaciones se comportan como una prolongación en el espacio público e institucional de un odio latente. (...) A la vez que se erigen en una manifestación grupal de la cultura de la queja; el esplai de un constante renegar, y, en algunos casos, por una causa que les es del todo ajena. Porque, precisamente, en Barcelona cuesta quejarse de lo propio, ya que lo propio ¿dónde está? Por suerte existe el leitmotiv de la "solidaridad entre pueblos": el intercambio de reproches (...) activa y alimenta estas asociaciones que buscan la excusa más insólita para salir a la calle y para llevar a cabo aquello tan inaguantable que descansa bajo la expresión "fer pinya".

Al catàleg, heterodox, híbrid, de l´editorial Melusina continuen afegint-se títols tant suggerents com aquest.

(Odio Barcelona - Varis autors; Melusina: Barcelona, 2008)