VIDES DIVERGENTS

No us ha passat mai que -quan arriba la nit- viatjant, lluny de casa, mireu la lluna i penseu en algú que us espera, i que, per aquest algú, la lluna que contempleu és "exactament" la mateixa lluna que l'altra persona pot veure i, a més, que la pot contemplar "exactament" en el mateix moment que un mateix ho fa?

Dues persones separades per 2.985 quilòmetres es poden trobar veient el mateix justament al mateix moment.

No és màgic?

He estat llegint, gairebé a l'hora, trossos de dues vides: de la Mercè Rodoreda i de l'Andy Warhol.

Què feien, en llocs diferents però al mateix moment, la Mercè i l'Andy?

.

Sobre escriptura escrivia la Mercè:

Ginebra, 1 agost 1962

(...) A Barna s'escriu molt i poc bo. Potser el que s'escriu té un cert nivell, no massa alt, però fan el que poden. Si escrivissin menys escriurien de la mateixa manera si és no és amorfa. I gratuïta. Els falta el que no es compra ni es ven. Però la majoria són joves i potser la vida, si els costa viure-la, els donarà el to que els manca. Pedrolo és un graponer. L'estil d'Espinàs és pobre. No perquè sigui objectiu, sinó per una mena de manca d'humanitat relacionada de molt a prop amb el gènere saltataulells. La guitarra, per escriure, més aviat és una nosa.

I ara l'Andy sobre pintura:

"En agosto del 62, empecé a hacer serigrafías en seda. De pronto, el efecto de sello que había estado empleando para clonar imágenes me parecía demasiado casero; buscaba algo más fuerte, más propio de cadena de montaje.

Con la serigrafía, seleccionas una fotografía, la amplias, la pegas a una base de seda y luego la rodeas de tinta para que penetre en la seda pero no en la cola. Así obtienes la misma imagen, cada vez algo diferente. Todo era muy sencillo: rápido y arriesgado. Aquello me encantaba. Mis primeros experimentos con pantallas fueron las cabezas de Troy Donahue y Warren Beatty; y luego, el mes que murió Marilyn Monroe, se me ocurrió la idea de hacer pantallas de su bonito rostro: las primeras Marilynes."

L'efecte "cadena de montaje" que buscava l'Andy li podria haver servit a la Mercè per definir com s'escrivia a Barna?

Ambdós relacionats amb la indústria del cinema al mateix temps:

Barcelona, 14 desembre 1964

Estimada amiga Mercè Rodoreda:

M'hauríeu de contestar immediatament (...) si teniu cap inconvenient a autoritzar:

el Sr. Jaime Camino, productor i director cinematogràfic de Tibidabo Films S.A. de Barcelona

a fer un guió de La plaça del Diamant, amb vistes a la possible confecció d'un film.

"A finales del año 64 rodamos Harlot, nuestra primera película sonora "con sonido"; Empire, el film de ocho horas que habíamos hecho sobre el Empire State, había sido nuestra primera película sonora "sin sonido".

Al mes de setembre de l'any 1966, tots dos apleguen el talent artístic amb certa falta d'escrúpols:

Ginebra, 21 setembre 1966

Estimat amic Sales:

Ahir a la tarda vaig rebre la vostra carta junt amb el telegrama de Cesaro Rizzoli. Em sembla que la cosa més assenyada és donar la Plaça al que la demani primer. I, com dieu, primfilant, ens podríem quedar sense Mondadori i sense Rizzoli.

Endavant doncs i amb el mínim d'escrúpols.

També aquell mateix setembre l'Andy tampoc no filava massa prim:

"Luego, en un supermercado, convenció a un cajero para que le cambiara un cartón de Marlboro por una lata de sopa Campbell con mi firma. Yo firmé en caja y entregué la lata al muchacho, quien por su parte dio a Eric los cigarrillos."

Durant el gener del 67 l'Andy i, en aquest cas, en Sales, reflexionaven al voltant de l'interès i l'atenció per part del públic i, també, dels somnis:

"O sigui que als ulls del públic que llegirà el pròleg vós ja sereu una autora que ha triomfat plenament; i és des del triomf que es poden explicar desgràcies de manera que semblin gràcies. (...) Al públic li agraden els melodrames a condició que tinguin un happy end. No oblideu el happy end que us vaig suggerir: "¿Em compraré una casa de pescadors a Llavaneres? ¿Un castell feudal al Pallars Sobirà?" (6 de gener 1967)

"Aquel mes de enero íbamos a ver películas a la Calle 42, como siempre, y luego nos acercábamos a la 68 de Broadway para comprobar cómo recibían allí nuestra producción. Nos encantaba ver el gran entoldado, porque quería decir que nos habíamos metido a la gente en el bolsillo. Entonces me sentía genial, como si pudiéramos hacer cualquier cosa, de todo. Yo soñaba con la proyección de una película en Radio City, con un espectáculo en el Winter Garden, la cubierta de Life, un best seller, un disco en la lista de éxitos... Y, por primera vez, todo aquello parecía factible."