L´ANÈCDOTA: "A una llibreria de Buenos Aires una dona demana un llibre. El dependent que l´està atenent no dubta a manifestar que ell detesta particularment aquell llibre i aquell autor."LA CATEGORIA: "En una llibreria de Madrid o Barcelona un no s´acostuma a trobar dependents tan ben informats sobre les contradiccions ideològiques dels autors (...) capaços d´arriscar una venda per tal de deixar ben clara una opinió personal."
Doncs d´això l´escriptor i periodista Jordi Costa infereix que l´estat de salut de la nostra cultura és pitjor vers del de l´argentina. Plas! Plas! Plas!
Fixem-nos-en quan diu que a casa nostra: "...Fins i tot el més conscienciat dels dependents faria (o callaria) el que fos a fi de vendre un exemplar d´un llibre de, posem per cas, César Vidal."
Ho diu de debò? Renoi! Quin agosarament.
A veure... Pensi que, de la mateixa manera que un dependent hauria de fer saber els clients quins llibres no li agraden o troba rebutjables, el mateix client hauria d´entrar a la llibreria per queixar-se de que tal llibre de tal autor no sigui exhibit a l´aparador per, posem per cas, ignominiós. Quid pro quo, oi?
A més a més, a l´hora de vendre un llibre determinat, dono la meva opinió quan me la demanen o quan es crea un cert canvi d´impressions amb el client, i jo amb la gran majoria de venedors, sempre ho faré sense cap mena de por a perdre una venda; entesos?
I acabo: duent el seu raonament més enllà, els dependents d´una llibreria, davant del client, haurien de fer palès el seu menyspreu a l´hora de vendre llibres d´en Borges perquè va fer costat als golpistes argentins o d´en Hergé per racista o d´en Quevedo per misogin o d´en Josep Pla per fer d´espia dels franquistes... I a les novel.les d´en Mark Twain, els nens fumen; això és inadmisible!
Au va! No em feu emprenyar!
Les llibreries són, per davant de tot, espais oberts a tota mena d´idees i tarannàs, on pots trobar des de l´últim llibre d´en Jiménez Losantos fins un d´en Iu Forn sense cap problema. De la mateixa manera que em molestaria, per exemple, que en un estanc em despatxessin dient-me que faig mal fet per comprar tabac o que el venedor d´una cadena d´hamburgueses em digués que ell mai es menjaria allò."El columnismo español más reciente adolece, a menudo, de una cierta falta de elegancia, como si el columnista, al intensificar los trazos gruesos, quisiera dotar al artículo de una fuerza de la que carece. Uno, por supuesto, no busca en una columna el restallido de las grandes palabras sino la inteligencia cautiva delos tonos menores, ya me entienden: la finezza, el sentido común, una cierta humildad. Se trata de toda una tradición, presente en el mejor periodismo español y europeo -pensemos, por un momento, en Roth o en Josep Pla-, que ha ayudado a conformar el gran corpus de la literatura europea."
(Daniel Capó)
